El programa

NOSTRANAU

Programa televisiu de divulgació i entreteniment sobre els astres, l'espai i la seva exploració. Nostranau descriu la Terra, la Lluna, el Sol, els planetes, les estrelles, les constel·lacions, les galàxies... amb imatges provinents de l'observació i recreacions realitzades per ordinador d'acord amb els models astronòmics. Exposa una visió dels astres i de l'espai ajustada als coneixements científics més moderns. Cada episodi convida a descobrir i a gaudir l'espectacle de l'Univers.

On s'emet?

• 25TV ( dv 20:50 )
• m1tv ( dx 14:45 - dj 14:45(R) - dv 14:45(R) - dl 14:45(R) - dm 14:45(R) )
• TLB ( dx 19:00 - dl, dm, dx, dj, dv, ds, du 02:00(R) - dl, dj, du 20:00(R) )
• Lleida TV ( du 19:30 - dl 13:00(R) )
• Canal Reus TV ( dl 12:20 - dm 12:20(R) )
• VOTV - Vallès Oriental Televisió ( dj 21:25 )
• Olot Televisió ( dx 21:20 - dj 20:40(R) - ds 10:00(R) - du 11:00(R) )
• Canal 10 Empordà ( dl 20:00 - dm 20:00 - dx 20:00 - dj 20:00 - dv 20:00 )
• Canal Terrassa Vallès ( dx 11:55 )
• Canal Català Girona Pla ( dl 14:00 )
• TV Badalona ( dx 18:30 )
• ATV - Andorra Televisió ( dj 19:20 - ds 10:50(R) - du 15:00(R) )
• TV Sant Cugat - Vallès 1TV ( dj 13:50 )
• Canal Blau TV - Maricel TV ( dm 14:50 - dm 16:50(R) - dm 20:50(R) - dm 22:50(R) )
• TV10 ( dv 19:25 )
• TVM Televisió de Manresa ( dl 14:45 - dm 14:45 - dx 14:45 - dj 14:45 - dv 14:45 )
• Vallès Visió ( dm 01:30 )
• Nord ( dl 20:45 )
• Canal Taronja Central ( ds 11:00 )
• Canal Taronja Osona ( dx 15:45 )

Capítols

• 95

  - 16/05/12

  NAU D'ARGOS. ETA DE LA CARINA

  A l’hemisferi sud del firmament, molt poc per sota del nostre horitzó, hi ha un conjunt de constel·lacions conegut, temps enrere, com la Nau d’Argos. Avui parlarem d’aquesta nau i d’una de les estrelles que la componen. A la mitologia grega, la nau Argos donava nom als argonautes, els navegants decidits a apoderar-se de l’Anyell d’Or. Amb el temps, els astrònoms van dividir la nau d’Argos, per massa gran, en quatre constel·lacions: la Carina ( o quilla), la Vela, la Popa i la Brúixola.

• 94

  - 16/05/12

  ORIÓ I CARBASSA

  A l’hivern, avançada la nit, hi ha una constel·lació que destaca particularment al cel: Orió. Orió era, segons l’Odissea, un arquer, un gegant caçador que, a causa de les ires dels déus, va acabar convertit, justament, en la constel·lació que veiem. Per als astrònoms, Orió és una regió amb molts atractius. Prop de la Zeta, una de les estrelles d’Orió, hi ha una nebulosa extraordinària. Se la coneix com a Cap de cavall ja que aparenta el cap d’un cavallet de mar. Sembla un forat enmig dels núvols, però no ho és; precisament aquesta és la zona de més densitat de matèria de tota la constel·lació. Cap de cavall no és altra cosa que un grandiós núvol de pols.

• 93

  - 16/05/12

  ORIÓ

  A l’hivern, en començar la nit, es veu molt bé la constel·lació d’Orió. És una constel·lació esplèndida, amb estrelles brillants, nebuloses formidables i astres molt interessants. Es coneix també com la Catedral del Firmament. Al centre d’Orió hi ha tres estrelles arrenglerades, gairebé iguals, que no es poden confondre. Antigament, quan les coses del firmament es popularitzaven més que ara, en deien Les 3 Maries, o El cinturó, o Els 3 Reis. Al sud d’aquestes tres estrelles hi ha la nebulosa M 42, perfectament visible a ull nu. Dins d’aquest immens núvol de gas i pols es calcula que hi ha unes 70 mil estrelles en formació. Entre les quals, diversos centenars de protoestrelles i de discos protoplanetaris.

• 92

  - 16/05/12

  COMETA DE NADAL

  Gairebé totes les representacions del Nadal inclouen una espectacular estrella amb cua que, diuen, va guiar els reis mags d’Orient cap a Betlem. Però, què van veure, en realitat, els reis mags? Què en diuen els astrònoms? De fet, només hi ha una menció escrita sobre la suposada estrella. És a l’evangeli de Mateu, basat en la tradició oral, i escrit setanta anys després. A més de poc fiable, el text és ambigu. Diu: “Arribaren a Jerusalem uns mags d’Orient preguntant: on és el rei dels jueus que ha nascut perquè hem vist la seva estrella a l’Orient i hem vingut a adorar-lo”. Si el text fos més concret, es podria identificar el fenomen astronòmic i saber la data. Però com que no és així, només es poden fer conjectures.

• 91

  - 16/05/12

  NIT DE NADAL

  En la nit de Nadal, en una part del món se celebra el naixement de Jesús. Però, és veritat que Jesús va néixer l’any zero? Els astres ens suggereixen una resposta. Sobre la data exacta del naixement, no se’n sap res. La data del 25 de desembre va ser adoptada al segle IV. En aquell temps el calendari que es feia servir l’havia establert Juli Cèsar, i és la base del calendari actual. En aquest calendari, els anys començaven a comptar a partir de la data de la fundació de Roma. Com que aquest procediment no satisfeia els cristians, l’any 525, el Papa va encarregar al seu arxiver que calculés l’any exacte del naixement de Jesús, per fer-lo servir com a any d’inici de la nostra era.

• 90

  - 09/05/12

  NOUS COMETES

  Hi ha notícies que desperten expectació entre els astrònoms i que poden arribar a tenir repercussió popular. Per exemple, la descoberta d’un nou cometa que, al cap d’un temps, probablement brillarà molt sobre el cel. Els cometes són uns cossos molt petits i irregulars que, quan s’acosten al Sol, desprenen gas i pols, i formen les espectaculars cues. Tot i la seva vistositat, els cometes són molt difícils d’estudiar. Aquestes són imatges del Borrelly, un dels tres cometes dels quals s’ha pogut fotografiar el nucli.

• 89

  - 09/05/12

  COMETES QUE CAUEN

  Els cometes són astres molt espectaculars, però molt petits i vulnerables. Tan vulnerables que a vegades es trenquen a trossos, o cauen sobre altres astres. El 30 de juny del 1908, sobre la vall de Tunguska, a la Sibèria, va passar-hi un enorme meteor blau i blanc. Sense arribar a tocar el sòl, el meteor va esclatar i va devastar més de dos mil quilòmetres quadrats de boscos. Els arbres, destruïts, jeien tombats apuntant cap al centre de l’explosió.

• 88

  - 09/05/12

  COMETES

  Vénen de molt lluny, de molt més enllà del Sistema Solar… De vegades, naveguen molt a prop de nosaltres. Són els cometes. Els cometes són cossos molt petits, de només uns quants kilòmetres. Estan formats per gel barrejat amb pols i roques. Són com boles de neu bruta. Els únics cometes que han estat fotografiats de prop ara per ara són el Halley, el 1986 i, recentment, el Borrelly.

• 87

  - 09/05/12

  ORIÒNIDES

  Una estrella que cau: pensa un desig!. Segur que ho heu sentit alguna vegada, quan és nit d’estrelles que cauen. Durant algunes nits de l’any es poden veure estrelles fugaces, estrelles que cauen. Són populars les del mes d’agost, però a l’octubre també n’hi ha d’interessants: les Oriònides. Les estrelles fugaces, com les Oriònides, són, en realitat, meteors, o sigui corpuscles molt petits, fins i tot de menys d’un centímetre, que volten per l’espai seguint les òrbites d’alguns cometes, d’on procedeixen. Quan la Terra travessa la trajectòria d’un cometa, hi troba aquests corpuscles.

• 86

  - 09/05/12

  GEMÍNIDES

  Tres o quatre vegades l’any, al cel destaca la presència d’estrelles filants, d’estrelles que cauen. Al desembre, cauen les Gemínides. En aquest cas, els meteors, que és com s’anomenen científicament les estrelles que cauen, procedeixen d’un punt situat a la constel·lació dels Bessons -Gèminis. Per això es coneixen amb el nom de Gemínides.

• 85

  - 02/05/12

  ETA AQUÀRIDS

  L’estiu i la tardor són èpoques favorables per veure estrelles fugaces, estrelles que cauen, com es deia antigament. Quan són aquestes èpoques de l’any, a la constel·lació de l’Aquari, dins d’una zona del firmament centrada en l’estrella Eta de l’Aquari, hi apareixen, de manera sobtada, ràpids meteors que, tot seguit, es fan fonedissos. Són les estrelles fugaces anomenades Eta Aquàrides. Es tracta de meteors molt petits que cauen atrets per la força de gravetat de la Terra quan navega per indrets on se n’apleguen molts.

• 84

  - 02/05/12

  FORMES

  Antigament es creia que l’Univers consistia en un conjunt d’esferes encavalcades entre si, amb la Terra com a centre comú. Tot tenia forma d’esfera, no era concebible cap altra forma. El Sol està compost de gas, per tant sembla que hauria de tenir una figura més aviat irregular. Però, en canvi, és un globus perfectament esfèric. La causa de la seva esfericitat és el que en física es coneix com l’equilibri hidrostàtic.

• 83

  - 02/05/12

  ASTEROIDES

• 82

  - 02/05/12

  PLANETES EXTRASOLARS

  Darrerament es parla de l’existència de planetes que giren al voltant d’altres estrelles que no són el nostre Sol. Entre els astrònoms hi ha un cert afany per descobrir altres sistemes planetaris. De tant en tant, sorgeixen notícies de noves troballes. Tot va començar als anys seixanta. Un famós astrònom nord-americà, Peter Van de Kamp, va estudiar el moviment de l’estrella de Barnard, anomenada així en honor a qui la va descobrir, l’any 1916.

• 81

  - 02/05/12

  ECLIPSIS

• 80

  - 25/04/12

  PLUTÓ

  Hi ha un planeta molt difícil de veure, perquè és molt petit i molt llunyà: Plutó. Quan Plutó està en conjunció amb el Sol és quan està més allunyat de la Terra: a uns 4.700 milions de quilòmetres. Plutó és un planeta tan distant i, alhora, tan petit, que no es distingeix de les estrelles: per això va costar tant descobrir-lo. Va ser l’any 1930, gràcies a una sèrie de fotografies fetes per l’astrònom nord-americà Clyde Thombaugh, que va deduir que l’objecte es movia i que, per tant, es tractava d’un planeta.

• 79

  - 25/04/12

  DESCOBRIMENT DE PLUTÓ

  Plutó és el planeta més allunyat del Sol. És un cos petit i estrany, que es mou d’una manera ben diferent a com ho fan els altres planetes. Si mirem al firmament, és el planeta que més s’allunya de l’eclíptica, el camí per on passa el Sol. Plutó arriba a estar fins a 17 graus per sobre de l’eclíptica. Per això, l’òrbita d’aquest planeta és tan anòmala. No tan sols és anòmala per la inclinació, també ho és per l’excentricitat. Cap òrbita planetària no és tan excèntrica com la que descriu Plutó.

• 78

  - 25/04/12

  URÀ I NEPTÚ

  El planeta Urà i i el planeta Neptú són difícils de veure perquè són molt lluny. Per observar-los, cal ajudar-se d’algún instrument. Per trobar aquests dos planetes fonedissos, de vegades la Lluna, quan hi passa a prop, serveix de referència. Per veure Urà cal fer servir, com a mínim, uns binocles. Per veure Neptú, més feble, es necessita un telescopi. Urà presenta un color verdós a causa de la presència de metà a l’alta atmosfera. Amb un telescopi es poden distingir els cinc satèl·lits principals que té: Miranda, Ariel, Umbriel, Titània i Oberó.

• 77

  - 25/04/12

  TITÀ

  Tots els planetes tenen atmosfera, en canvi cap satèl·lit no en té. L’excepció que confirma la regla és Tità, satèl·lit de Saturn. Tità és l’únic satèl·lit del Sistema Solar que té atmosfera, com si fos un planeta. En condicions normals, Tità es pot veure dirigint uns binocles, o un telescopi, cap a Saturn. Tità té atmosfera perquè és un satèl·lit relativament allunyat del seu planeta; la força de gravetat que li arriba d’aquest planeta no és prou intensa per prendre-li. A més d’excepcional entre els satèl·lits, no es descarta que l’atmosfera de Tità sigui adequada per sostenir vida, una vida molt elemental, segurament, però possible.

• 76

  - 25/04/12

  JÀPET

  Saturn és el planeta del qual se’n coneixen més satèl·lits. Amb uns binocles es pot veure el satèl·lit més important de Saturn, Tità. I amb un telescopi d’aficionat, se’n poden veure uns cinc. Un d’aquests satèl·lits, de mida mitjana, és Jàpet. Jàpet va ser descobert, el segle XVII, per l’astrònom italià Jean-Domenico Cassini, des de l’observatori de París.

• 75

  - 18/04/12

  ENIGMA DE L'ANELL

  Hi ha mesos que el planeta Saturn desapareix de la vista. L’òrbita de la Terra al voltant del Sol fa que Saturn es trobi, visualment, darrere del Sol. Quan un planeta és davant o darrera del Sol es diu que està en conjunció: és la situació de Saturn, en aquest exemple. Com que el Sol enlluerna, no es pot distingir. Després d’unes quantes setmanes, tornarà a ser visible de matinada. Visibles o no, el més famós de Saturn són els anells, uns anells tan espectaculars com difícils d’interpretar.

• 74

  - 18/04/12

  ANELLS DE SATURN

  Durant segles, els anells de Saturn han estat tan fascinadors com incomprensibles. El primer a intuir-los va ser Galileu, però el primitivisme del telescopi que feia servir no li va permetre saber què era allò que veia. A Galileu, li va semblar veure un planeta amb dos cossos enganxats als costats. Al cap d’uns anys, l’alemany Cristoph Scheiner va fer-se’n una idea molt similar. Al segle XVII, el neerlandès Christiaan Huygens va dibuixar la veritable estructura dels anells de Saturn. Actualment, els anells de Saturn es coneixen força bé, sobretot des que la nau Voyager 2 s’hi va aproximar el 1981.

• 73

  - 18/04/12

  ATMOSFERA DE SATURN

  Les millors nits per mirar Saturn, el planeta dels anells, són quan es troba en oposició respecte al Sol. Saturn, com qualsevol planeta d’òrbita externa a la Terra, diem que està en oposició respecte al Sol perquè és al costat oposat del cel. Això coincideix amb la mínima distància entre el planeta i la Terra. La primera sonda que es va apropar a Saturn va ser la Voyager 1, el 1980.

• 72

  - 18/04/12

  SATURN

  Certes nits, amb les condicions adequades, Saturn brilla magnífic en el cel. Per molts, Saturn és l’astre més atractiu d’observar. Saturn brilla com les estrelles més lluents, per això es distingeix fàcilment a ull nu. Saturn és un dels quatre planetes gegants del Sistema Solar, amb Júpiter, Urà i Neptú. Els quatre gegants són molt diferents de la Terra; es componen bàsicament d’hidrogen i d’heli líquids, i d’una atmosfera completament diferent. Però el que distingeix Saturn són el seus anells. Els altres planetes gegants també en tenen, però cap no iguala l’espectacularitat dels de Saturn.

• 71

  - 18/04/12

  IÓ

  La sonda Galileu estudia Júpiter i el seu entorn, principalment els satèl·lits que l’envolten. Un d’aquests satèl·lits, Ió, ha estat objecte d’especial atenció. La Galileu va ser llançada el 18 d’octubre de 1989. Actualment, una part de la seva instrumentació està destruïda a causa, segurament, de la intensa radiació natural de Júpiter, però, tot i així, continua enviant informació valuosa. El 6 d’agost del 2002 va arribar a acostar-se a només 200 quilòmetres d’Ió, on va detectar la presència de camp magnètic, propi d’un astre amb l’interior fluid, com la Terra.

• 70

  - 11/04/12

  ANELL DE JÚPITER

  Júpiter brilla més que qualsevol estrella. La millor ocasió per contemplar-lo és quan es troba en el cantó oposat al Sol. Júpiter és el planeta més gran de tots: onze vegades més gran que la Terra, i una constitució física molt diferent. Té un bon nombre de satèl·lits, quatre dels quals són considerats importants: Europa, Ganimedes, Ió i Cal·listo. Els va detectar, per primera vegada, Galileu, quan va estrenar el seu petit telescopi. Avui dia, amb uns binocles, es poden distingir perfectament.

• 69

  - 11/04/12

  SATÈL·LITS DE JÚPITER

  De vegades, els planetes, per una sèrie de coincidències en les trajectòries, semblen jugar a fet i amagar amb les seves ombres. Segons com, quan Júpiter surt per l’horitzó només es veuen tres dels seus satèl·lits, perquè Ganimedes queda eclipsat per l’ombra del planeta. A continuació, és Europa el satèl·lit que desapareix de la vista. Després, Ganimedes s’amaga rere l’enorme globus de Júpiter. Aleshores des de la Terra només es veuen dos satèl·lits: Ió i Cal·listo. Galileu fou el primer a descobrir els satèl·lits de Júpiter. Va ser una de les sorpreses proporcionades per l’ullera de llarga vista que ell mateix va construir per mirar el firmament.

• 68

  - 11/04/12

  JÚPITER. VELOCITAT DE LA LLUM

  Després del Sol, de la Lluna i de Venus, Júpiter és l’astre més lluminós del firmament. Gràcies a Júpiter, precisament, sabem millor com és la llum. Júpiter és un planeta gegant: té una massa que és més del doble de la massa de tots els altres planetes del sistema solar junts. És un planeta gasós amb un nucli central sòlid relativament petit. Amb uns binocles es poden veure els quatre satèl·lits principals de Júpiter. Tret d’Europa, els altres satèl·lits -Ió, Ganimedes i Cal·listo- són més grans que la nostra Lluna. Giren a l’entorn de Júpiter relativament de pressa. Ió tarda 43 hores a recórrer la seva òrbita. El més lent, Cal·listo, hi triga 16 dies i mig.

• 67

  - 11/04/12

  JUPITER

  Determinades nits, el planeta Júpiter brilla més que qualsevol estrella. Val la pena mirar-lo, avui ho farem. Al voltant de Júpiter, hi giren quatre satèl·lits principals, tan o més grossos que la Lluna: Ió, Europa, Ganimedes i Cal·listo. Ió és un satèl·lit una mica més gros que la Lluna. Gira molt de pressa entorn de Júpiter -una volta cada 43 hores- ja que s’hi troba a la vora. La sonda que millor ha visionat Júpiter i els seus satèl·lits és la Galileo. La Galileo es va llançar el 1989 i va arribar a les proximitats de Júpiter al cap de 6 anys. Té una òrbita molt excèntrica, cosa que li permet acostar-se alternativament al planeta i als satèl·lits, amb la missió principal d’estudiar Ió i Europa.

• 66

  - 11/04/12

  TEMPESTES DE MART

  Mart és conegut com el planeta vermell pel seu aspecte d’estel rogenc. Però la superfície de Mart té molts altres matisos. A l’abril de l’any 2002, Mart era a uns 360 milions de quilòmetres de la Terra. Però, un any abans, havia estat molt més a prop: a uns 60 milions de quilòmetres, gairebé a la mínima distància a la qual pot arribar.

• 65

  - 04/04/12

  CARES DE MART

• 64

  - 04/04/12

  MART

  En una nit lluminosa, al cel només s’hi veuen les estrelles més brillants i els planetes més propers. Com ara Mart. Després de la Lluna i de Venus, Mart és l’astre més pròxim. La distància que ens separa de Mart, però, varia. L’òrbita de Mart al voltant del Sol és molt excèntrica. Cada 15 anys, Mart es troba a una distància mínima de la Terra, uns 56 milions de quilòmetres. Mart té uns casquets polars de glaç, i una superfície variadament acolorida com a resultat de la diversitat de materials que la componen. Té una atmosfera unes cent vegades més tènue que la de la Terra; no en tindríem prou de cap manera per respirar i, a més a més, ens seria tòxica.

• 63

  - 04/04/12

  VENUS

  Després de la Lluna, és l’astre més brillant de tots. Es coneix com l’estrella del capvespre. Però no és pas una estrella, és el nostre planeta veí: Venus. Quan Venus es comença a veure, al capvespre, és molt a prop del Sol; per veure’l cal vigilar molt bé l’horitzó de ponent. Després, a mesura que passen les setmanes, Venus es va veient com més va més estona. Crida molt l’atenció per la intensa lluminositat. Amb un petit telescopi se’n poden distingir les fases. Les fases de Venus, com les fases de la Lluna, van canviant segons la posició relativa de Venus, el Sol i la Terra.

• 62

  - 04/04/12

  SINGULARITATS DE MERCURI

  Hi ha planetes molt lluminosos que es poden contemplar tota la nit: Mart, Júpiter i Saturn. En canvi, Mercuri, tot i la proximitat amb la Terra és un planeta molt difícil d’observar. Mercuri només es pot veure amb relativa facilitat quan es troba a les màximes elongacion‘. Vist des de la Terra, aleshores, Mercuri està a la màxima distància aparent respecte del Sol. Quan Mercuri està al costat de ponent del Sol, es veu de matinada, quan comença a clarejar el dia. Quan està al costat de llevant del Sol, aleshores es veu al capvespre. En qualsevol cas, és un esdeveniment tenint en compte que és un planeta que no es deixa veure gairebé mai.

• 61

  - 04/04/12

  MERCURI

  Mercuri és un planeta difícil de contemplar. Quan és més a prop de la Terra, es troba a uns 100 milions de quilòmetres, que és una distància astronòmica molt curta. Però, paradoxalment, aleshores no es pot veure. Mercuri fa una volta al Sol cada 88 dies, mentre la Terra la fa en 365; per tant, la Terra va molt més a poc a poc. Quan Mercuri és més pròxim a la Terra, està visualment arrenglerat amb el Sol. Com que és un planeta petit, el Sol enlluerna i és impossible d’observar-lo.

• 60

  - 28/03/12

  VISIONS DES DE SATÈL·LITS

• 59

  - 28/03/12

  SATÈL·LITS

  Hi ha estrelles que s’agrupen i altres que no. Però, què passa entre els planetes? N’hi ha també de més solitaris que altres? La Terra té un satèl·lit ben conegut, la Lluna. En canvi, Mercuri i Venus no en tenen cap. El planeta més envoltat de tots és Saturn: a més dels anells, té trenta-set satèl·lits. Hi ha satèl·lits de més categoria que altres. La Lluna, per exemple, és un satèl·lit per excel·lència, perquè es va formar al mateix temps que la Terra, o poc després, i amb la seva mateixa matèria.

• 58

  - 28/03/12

  MUNTANYES

  La Terra és un planeta geològicament molt ric, amb una superfície molt accidentada, tres quartes parts de la qual es troben sota l’aigua. Les muntanyes de la Terra són altes, però no són les més altes del Sistema Solar. Considerant el nivell del mar com el nivell mitjà de la superfície, la muntanya més alta de la Terra és l’Everest, de 8.880 metres d’alçada. En relació als diàmetres dels altres astres sòlids del Sistema Solar, és una muntanya molt alta. Tot i així, a la mateixa Lluna hi ha muntanyes més altes.

• 57

  - 28/03/12

  AIGUA I GEL

  En la majoria de satèl·lits abunda el gel d’aigua, un element molt comú en les zones externes del Sistema Solar. Ganimedes és el satèl·lit que en té més: se suposa que entre un 40 i un 50% de la seva massa és gel, un gel ple d’esquerdes que recorda les plaques de gel flotants que hi ha als pols terrestres. Sabem que les esquerdes als pols terrestres es produeixen perquè el gel, sòlid, s’està movent sobre un fluid -l’aigua de sota.

• 56

  - 28/03/12

  FINAL

  El Sol emet energia perquè és com un gran forn en què el combustible és l’hidrogen. Però, a la llarga, el combustible s’esgotarà i el Sol es convertirà en una estrella gegant vermella. Serà el final de la vida del Sol. Quan s’esgoti l’hidrogen que hi ha a l’interior, el Sol començarà a cremar heli, i, a l’interior del nucli, carboni. Les capes externes d’hidrogen s’inflaran i convertiran el Sol en una estrella gegant.

• 55

  - 21/03/12

  ECLIPSI TOTAL

  Diem que hi ha Lluna nova, però, en realitat, la Lluna nova no es pot veure, perquè es produeix quan està en conjunció amb el Sol que enlluerna i no deixa veure res. La Lluna segueix una òrbita bastant inclinada respecte a la de la Terra. Per això, quan està en conjunció amb el Sol, de vegades passa per sobre del disc solar, i de vegades per sota. Només hi ha una possibilitat de veure la Lluna en el moment de ser nova. És durant un eclipsi total de Sol. En el moment de la totalitat, que és el moment exacte que és nova, la Lluna es veu perfectament a contrallum. Però això no passa a cada llunació. La Lluna només pot coincidir amb el Sol una o dues vegades l’any, que és quan hi ha un eclipsi de Sol.

• 54

  - 21/03/12

  ACTIVITAT

  El Sol, afortunadament, és una estrella tranquil·la, estable. Tot i la seva estabilitat, té oscil·lacions i dóna algunes sorpreses. A les capes externes del Sol, els fenòmens més virulents són erupcions de gasos d’altíssima temperatura. Es produeixen inesperadament, duren pocs minuts i llencen a l’espai enormes quantitats de partícules. Quan aquestes partícules semblen flamarades, es parla de protuberàncies. L’estudi de les protuberàncies solars va començar a finals del segle XIX, des que es va disposar d’aparells d’observació especialitzats, ja que es tracta de fenòmens no visibles en llum integral.

• 53

  - 21/03/12

  TAQUES

  El Sol sembla blanc i pur però, en realitat, té taques. Els astrònoms mesopotàmics i els xinesos, de fa tres o quatre mil anys, ja van deixar-ne constància escrita. El Sol enlluerna i, per tant, no es pot mirar directament. Molt menys amb telescopi, ja que cremaria la vista. Per veure les taques del Sol es pot utilitzar un mètode ben senzill: projectar la imatge del telescopi sobre una pantalla. Tot el Sol és gasós i té un intens camp magnètic. A la superfície, aquest camp magnètic dóna lloc al desplaçament dels gasos, i a les anomenades zones actives, llocs on apareixen i evolucionen les taques més grans.

• 52

  - 21/03/12

  FOTOSFERA

  Quina és l’estrella més brillant del firmament? Una resposta possible és Sírius, que llueix, efectivament, amb intensitat. Però la resposta correcta és una altra, i és òbvia: l’estrella més resplendent és el Sol. El Sol és una estrella normal, més aviat petita, i de llarga vida. Tres quartes parts de la seva massa són hidrogen i la resta, heli. Hi ha també altres elements, però en quantitats molt minses. El nucli del Sol és com una gran central energètica on, a través de reaccions termonuclears, l’hidrogen es transforma en heli. Allí, la temperatura és d’uns 15 milions de graus. En aquest procés es desprenen radiacions gamma, que constitueixen l’energia, la llum i l’escalfor que ens n’arriben.

• 51

  - 21/03/12

  ECLÍPTICA

  En el transcurs d’un any, el Sol recorre un determinat itinerari pel firmament. Aquest itinerari es coneix com l‘eclíptica’ Com que l’eix de rotació de la Terra està inclinat respecte de l’eclíptica, a l’hivern el Sol passa més baix sobre l’horitzó que a l’estiu. Mirant cap a ponent, després de la posta de Sol, l’eclíptica passa per les constel·lacions dels Bessons i de Càncer, i per davant de Règul, l’estrella més lluent de la constel·lació del Lleó. Si ens imaginem un punt d’observació allunyat de la Terra, l’eclíptica apareix com el pla de l’òrbita que, justament, recorre el nostre planeta.

• 50

  - 14/03/12

  EL GRAN ULL

  A Egipte, representava l’ull de Ra; a Grècia, l’ull de Zeus, i a l’Islam, l’ull d’Al·là. És el gran ull que ens observa, el déu astral per excel·lència, el Sol. Coneixem el Sol gràcies als observatoris terrestres que el vigilen dia a dia, i, també, gràcies a les sondes espacials que s’hi han aproximat. La nau més veterana amb aquest propòsit és la Soho, l’Observatori Solar i Heliofísic. Capta imatges de les estructures solars amb un detall d’uns 350 quilòmetres. La sonda que prepara l’Agència Europea de l’Espai permeterà veure detalls del Sol de només 50 quilòmetres.

• 49

  - 14/03/12

  FANTASIES

  Quan hi ha Lluna plena, és una bona ocasió per mirar-li la cara, aquesta cara que sempre ens ensenya. Segons com, hi veiem dos ulls, un nas, una boca… Quan la Lluna és plena, el Sol la il·lumina de cara, de manera que les seves muntanyes, vistes des de la Terra, no projecten cap mena d’ombra. Les formes i relleus que s’hi veuen els produeixen els diferents nivells de reflexió de la llum que caracteritzen els materials de la superfície. Els ulls, el nas i la boca que sembla que hi hagi són, en realitat, mars, zones desèrtiques que al seu dia van ser cobertes per basalts, amb un poder de reflexió de la llum inferior; per això es veuen més fosques.

• 48

  - 14/03/12

  ESPECTRES

  Des de sempre, la Lluna ha estat motiu de contemplació. No és sorprenent que, de tant mirar-la, s’hi hagin vist coses que no té. Al segle XIX, els astrònoms estudiaven, fotografiaven, i cartografiaven la Lluna amb molt detall. Els telescopis d’aquella època no servien per observar els astres dèbils, com les nebuloses o les galàxies. Però, en canvi, eren idonis per observar la Lluna, ja que és a prop i brilla molt. Aquestes mirades donaven lloc a diverses especulacions. Per exemple, un dels llocs més polèmics era el que semblava un pont, l’anomenat pont d’O'Neil.

• 47

  - 14/03/12

  CARA OCULTA

  Quan la Lluna està en fase nova, a la cara que mira a la Terra és de nit. En canvi, a la cara sempre oculta als nostres ulls, és de dia. Aleshores és una bona ocasió per mirar aquesta cara secreta de la Lluna. Al començament del Sistema Solar, quan es van formar els planetes, la Lluna tenia un moviment de rotació respecte a la Terra. Però la força de les marees dels dos astres va anar frenant aquesta rotació, fins que va anul·lar-la. La Lluna mostra sempre la mateixa cara. No és estrany, per tant, que abundin les fantasies sobre la cara mai vista.

• 46

  - 14/03/12

  MAR DE LA TRANQUIL·LITAT

  Per contemplar els paisatges de la Lluna, el millor moment és quan està en quart creixent i rep la llum del Sol d’esquitllada. Com que la Lluna es mou cap a l’est, després del quart creixent va allunyant-se del Sol. Cada dia rep la llum solar una mica més de cara, fins al màxim, durant la fase plena. Com que a la Lluna no hi ha atmosfera i no hi ha crepuscles ni núvols que esmorteeixin la llum, les imatges poden ser molt reveladores. Amb un telescopi es pot veure, fins i tot, com corren les ombres. A mesura que surt el Sol, es veu com s’il·lumina el pic d’una muntanya, o com s’estiren pel terreny les ombres agulloses de la serralada d’un cràter. Quan les condicions són bones, es pot veure, a ull nu, l’anomenat Mar de la Tranquil·litat. Aquest és un lloc molt especial: és on va aterrar la primera nau tripulada a la Lluna, l’Apol·lo 11.

• 45

  - 07/03/12

  SUPERFÍCIE

  Quan la Lluna està en fase de quart creixent, el Sol n’il·lumina la meitat dreta. És un bon moment per apreciar-hi, a ull nu, unes zones fosques: els mars de la Lluna. A la Lluna hi ha grans regions fosques, gairebé llises, que es coneixen com a mars. En realitat, són grans superfícies planes i àrides, com deserts. El mar que hi ha a prop del centre es coneix com el Mar de la Tranquil·litat. Fa uns 3.500 milions d’anys, era una depressió coberta de lava que, posteriorment, es va solidificar. També es veuen el Mar de la Serenitat, el Mar de la Fecunditat, el Mar del Nèctar, el Mar de l’Humor…

• 44

  - 07/03/12

  PAISATGES

  La Lluna es va formar fa uns quatre mil cinc-cents milions d’anys. Mirada de prop, la superfície de la Lluna revela aquest passat. Els paisatges de la Lluna són erms i abruptes. Hi ha grans extensions llises, com deserts, i grans extensions plenes de cràters i muntanyes. Aquests deserts tenen formes gairebé circulars. En realitat, són enormes cràters que han quedat colgats de lava. Al començament, l’interior de la Lluna contenia grans quantitats de magma molt fluid, mentre que la superfície era una crosta que s’anava endurint. En aquell temps, el sistema planetari era ple de corpuscles, com meteorits, asteroides, cometes…, que circulaven erràticament. Molts queien al Sol i als planetes gegants, però també a la Terra i a la Lluna.

• 43

  - 07/03/12

  LIBRACIONS

  Es diu que la Lluna ens mostra sempre la mateixa cara. Però això no és exacte: la Lluna ens mostra la mateixa cara… i una mica més. Quan la Lluna és en quart creixent, al centre, cap a la transició entre llum i ombra, es veuen, ben contrastats, els relleus de la seva orografia. Per això, els dies del quart creixent són els idonis per mirar la Lluna amb telescopi. Quan es mira la Lluna en bones condicions, no sempre s’hi veu el mateix. De vegades, les muntanyes apareixen més a la dreta, o més a l’esquerra; més amunt o més avall. És a dir, la superfície visible de la Lluna varia lleugerament.

• 42

  - 07/03/12

  ECLIPSIS

  Quan la Lluna està en fase plena, el Sol la il·lumina de cara, de manera que la Terra es troba entre els dos astres. Si la inclinació de l’òrbita de la Lluna coincidís amb la de l’òrbita de la Terra, aleshores es produiria un eclipsi total de Lluna, perquè el nostre satèl·lit s’amagaria, completament, dins l’ombra de la Terra. Però la Lluna té l’òrbita molt inclinada i és infreqüent que els dos plans orbitals concordin. Quan la Lluna passa a prop del pla de la Terra, aleshores es pot produir un eclipsi parcial de Lluna. Però, al contrari, quan en passa lluny, és possible que no arribi a endinsar-se dins l’ombra però sí que arribi a travessar la penombra de la Terra.

• 41

  - 07/03/12

  LLUM CENDROSA

  Quan hi ha lluna nova vol dir que la Lluna, vista des de la Terra, ha passat molt a prop del Sol, tot i que no exactament per davant, perquè en aquest cas hi hauria hagut un eclipsi solar. L’endemà d’una lluna nova, al crepuscle, si el cel és net, es pot veure, per sobre de l’horitzó, la Lluna com un tall de síndria molt fi. I cada dia, a la mateixa hora, és una mica més enlaire al cel. Uns quants dies després es pot veure el que es coneix com a llum cendrosa, és a dir, la resplendor de la part fosca de la Lluna, visible quan la zona il·luminada és petita i no enlluerna.

• 40

  - 29/02/12

  INTERACCIÓ AMB LA TERRA

  Quan la Lluna és plena, rep la llum del Sol de cara, de manera que la seva resplendor impedeix la visió de bona part dels astres febles. La Lluna es troba a una mitjana de 384 mil quilòmetres de distància de la Terra. Aquesta distància varia al llarg del temps, però relativament poc. De tota manera, quan la Terra i la Lluna es van formar, la distància que els separava era molt curta. Quan es va engendrar i la Lluna va quedar girant al voltant de la Terra, es va situar a només uns 22 mil quilòmetres de distància. D’acord amb la dinàmica dels moviments orbitals, dos astres tan pròxims havien de moure’s molt de pressa. Es calcula que la Terra donava una volta sobre si mateixa cada 6 hores i mitja, enlloc de les 24 actuals.

• 39

  - 29/02/12

  DISTÀNCIA

  La distància que ens separa de la Lluna, en termes humans, és enorme. Però, a escala còsmica, és insignificant. Per aconseguir superar físicament la distància que separa la Terra de la Lluna, van ser necessaris grans esforços, tant tecnològics com financers. Les missions Apol·lo van permetre aproximar a la Lluna un total de 26 astronautes, dels quals 12 van arribar a trepitjar-la. Les transmissions per ràdio entre aquests astronautes i les bases de la Terra trigaven només un segon.

• 38

  - 29/02/12

  CICLE

  Cada mes hi ha una nit de lluna plena. Però, de vegades, en un mateix mes hi ha dues llunes plenes. La llunació, o sigui, el temps que hi ha entre una lluna nova i la següent, dura, exactament, 29 dies i 13 hores. Com que els mesos tenen 30 o 31 dies, es pot donar el cas que una fase es repeteixi dintre d’un mateix mes.

• 37

  - 29/02/12

  HISTÒRIA

  No hi ha res com l’espectacle de la Lluna plena. Però, per què hi ha aquest satèl·lit rondant la nostra Terra? Fins fa relativament poc, se sabia força bé com es van formar el Sol i els planetes; fins i tot se sabia com es va formar la nostra galàxia. En canvi, paradoxalment, s’ignorava com es va formar la Lluna, l’astre més pròxim.

• 36

  - 29/02/12

  AURORES POLARS

  Les aurores polars es produeixen dins d’unes zones al voltant dels dos pols de la Terra. Per això es diuen aurores boreals, quan es veuen des de l’hemisferi nord, i aurores australs, quan es veuen des del sud. S’originen de manera imprevisible. De tota manera, quan hi ha alguna erupció solar forta, és fàcil endevinar que, al cap d’unes hores, tindran lloc aurores a la Terra.

• 35

  - 22/02/12

  EQUINOCCI

• 34

  - 22/02/12

  ORIENTACIÓ

• 33

  - 22/02/12

  CRÀTERS

• 32

  - 22/02/12

  ROTACIÓ

• 31

  - 22/02/12

  INFLUÈNCIES DELS ASTRES

• 30

  - 15/02/12

  VISIÓ DES DE LLUNY

• 29

  - 15/02/12

  ESTACIÓ ESPACIAL

• 28

  - 15/02/12

  CASSINI

• 27

  - 15/02/12

  IMATGES DE HUBBLE

• 26

  - 15/02/12

  HUBBLE

• 25

  - 08/02/12

  PIONEER

• 24

  - 08/02/12

  SPUTNIK

• 23

  - 08/02/12

  CARRERA ESPACIAL

• 22

  - 08/02/12

  ESPECTOGRAFIA

• 21

  - 08/02/12

  RADIOTELESCOPIS

• 20

  - 01/02/12

  RADIOASTRONOMIA

• 19

  - 01/02/12

  FOTOGRAFIA

• 18

  - 01/02/12

  GRANS TELESCOPIS

• 17

  - 01/02/12

  TELESCOPI DE NEWTON

• 16

  - 01/02/12

  TELESCOPI DE GALILEU

• 15

  - 25/01/12

  OBSERVATORIS

• 14

  - 25/01/12

  LLUM

• 13

  - 25/01/12

  ASTROLOGIA

• 12

  - 25/01/12

  ERRADES

• 11

  - 25/01/12

  MODES

• 10

  - 18/01/12

  ASTRÒNOMS ARTISTES

• 9

  - 18/01/12

  LEVERRIER, FLAMMARION

• 8

  - 18/01/12

  ISAAC NEWTON

• 7

  - 18/01/12

  COPÈRNIC

• 6

  - 18/01/12

  ALFONS X EL SAVI

• 5

  - 11/01/12

  ASTRONOMIA MAIA

• 4

  - 11/01/12

  ASTRONOMIA ISLÀMICA

• 3

  - 11/01/12

  EPICICLES

• 2

  - 11/01/12

  ASTRONOMIA XINESA

• 1

  - 11/01/12

  STONEHENGE

Ens productor